Vosaltres; nah's!

Una de les coses principals que la universitat m’ha ensenyat durant aquest tres anys ha sigut que les paraules importants sempre van al davant. GRÀCIES és la més rellevant. Al principi creia que la universitat era el més important. Però mica en mica em vaig anar adonant que allò verdader es troba en totes aquelles persones que t’envolten i en com fan sentir-te. A vosaltres vuit, i a cadascuna per aportar una part en mi. Pels grans canvis que han succeït quan hem estat allà i perquè dia rere dia m’heu fet costat. Per ajudar-me a seguir endavant i per fer-me veure que el riure és el millor remei. Per cada moment que hem viscut, cada esmorzar, cada nit, cada abraçada, cada cafè, cada xerrada… Els ulls se’m neguen, però sí, una etapa queda tancada. Una etapa inoblidable, indescriptible e inigualable, una de les millors de la meva vida. Però jo, em quedo amb el millor; vosaltres. Això no acaba aquí.

Marta, Mendoza, Núria, Fany, Silvia, Row, Sara i Anna; GRÀCIES!

Un poble per a tots

Sovint no ens fixem en el que ens rodeja, i queden enlaire detalls essencials. Passejar sempre per una mateixa zona fa endinsar-te en la monotonia i encegar-te amb tot allò comú, provocant el pensament de que tot es correcte. Tot això succeeix fins que no et trobes amb algun problema greu al capdavant. Quan aquest apareix, la visió de trobar-ho tot quasi perfecte dóna un gir radical.
És fàcil, per la majoria de gent, anar caminant per al propi poble, però no és fàcil per a les persones que s’han de traslladar amb cadires de rodes. No tot està ben preparat, i sovint han d’anar acompanyats d’algun ajudant. Un exemple clar està en qualsevol rampa que sobrepassa la inclinació marcada (en aquest cas un 12%) o entrar en qualsevol establiment en el que hi hagi un esglaó.
El poble està pensat per a TOTS? La majoria abunda i les minories no són prou fortes. Tot i així s’hauria de controlar tot el què es fa: cada detall que dificulta a un nombre de persones el moviment per al carrer. Les diferencies entre les persones son obvies i no tots necessitem el mateix.
Ser autosuficient és una de les majors sensacions que es pot tenir i un dels majors plaers que es poden sentir. Però, realment algú que necessita ajuda diària, es pot sentir així? El que s’hauria de treballar se’n diu igualtat. Igualtat per a que tothom es pugui moure de la millor manera.
Ajudar a que aquestes persones es sentin més acceptades o és trobin amb menys dificultats es una de les tasques primordials. TOTS som iguals i TOTS ens hauríem de sentir còmodes amb el nostre entorn.