Van ser els primers dos mesos i mig que jo passava fora de casa ( bé, vaig tornar dos dies pel mig, però sense temps a fer casi res) que vaig notar una sensació d’enyorança estranya de la meva gent (sí, ara crec que sé qui és la ‘meva gent’). El que sentia o sento no ho puc descriure, no sabria com fer-ho, però ara veig que hi ha gent que dia rere dia està amb mi i jo no m'adonava, en canvi existeix gent que penses que està al teu costat i quan tu marxes, ells també se’n van… Però com diu César Mallorquí: “ La vida es un encuentro y desencuentro, como si fueramos bolas de billar que se únen, chocan y se van….”
Aquesta sensació estranya va ser trobar a faltar a gent que no pensava, però que reflexionant-hi fa temps que estan amb mi. Ara sé que amb això que vaig sentir haig de cuidar bé a les persones que vull al meu costat, que trobo a faltar.
Sembla estrany que hagis de marxar per saber a qui necessites, però de moment ho he viscut així. Es tracta d’un sentiment agradable i a la vegada estrany, una sensació interessant que et fa pensar les coses i cuidar més dels teus quan els tens aprop.
Desde Middlesbrough; Miriam.
